FINISHER és la persona què acaba una prova de la distancia IRONMAN. El
passat dissabte es va celebrar el XXI IRONMAN de Lanzarote i vaig ser FINISHER
per tercera vegada. Però vullc començar la crònica amb els altres FINISHER, les
persones què estan al nostre costat i què sense elles no ho podríem ser
nosaltres.
Tere ha estat sempre al meu costat. A més d’entendre’m, sempre està
acompanyant-me i animant-me en tot el què faig. Són moltes hores les què tinc
què estar fora de casa per preparar aquestes coses, i sense ella tot el què
faig seria impossible. La verdadera FINISHER de tot el què faig jo és ella.
Moltes gràcies Tere, t’assegure què en un futur intentarem entre els dos què tu
pugues gaudir de passar per la línia de FINISHER, però com a esportista.
Què dir de Moises. Ja poc més de dos anys amb nosaltres i són molts els
dies què no estic amb ell totes les hores què voldria. Ara no ho sap, però
espere què en un futur entenga el què fa el seu pare i què puga gaudir com ara
estic fent-ho jo gràcies a ells.
El què feren el dissabte Amparo (novia de Paco), Núria, Teto i Jose Carlos
no té nom. Fa poc de temps què ens coneguem, però de veritat què no tinc
paraules per tal d’agrair-vos tot el què heu fet aquest cap de setmana amb
nosaltres. Una pancarta, un crit d’ànims, una rialla, una conversa, una carrera
al nostre costat..., de veritat què en aquestes proves per acabar-les fa falta
tot, i vosaltres també ens heu ajudat a ser FINISHERS. GRÀCIES AMICS.
I com no Paco, company de fatiga en
aquest IRONMAN, i el nostre entrenador del Club Triatló Guadassuar. Els dos
preguntant com anàvem. Preocupant-nos pel company, i què alegria quan ens vàrem
veure. Els ànims eixos són el què ens ajuden i ens fan falta en els mals
moments què vàrem patir, però entre tots els amics, familiars i companys ho
aconseguirem. Enhorabona Paco, ja ho tens, eres FINISHER.
Però anem a la part esportiva que és la què més vos interessarà.
El viatge el començarem el dijous a la nit des de Manises. Allí agafarem el
vol directe a Lanzarote on arribaríem cap a la mitja nit Teto, Teresa, Mario i
Moises. Vol sense problemes excepte en l’aterratge, què un poc més i el pilot
fa el avió més planet, jejeje. Agafem el cotxe i deixem a Teto a l’hotel Sands
Beach. Nosaltres ens dirigim al aparthotel a 50 metres de la línia d’eixida.
Molt bona localització, però a Don Límpio a la primera s’haguera quedat sense
cotonpel, valla tela. Teniem per a tota la setmana, però la nit del disabte
ens canviarem a l’hotel on estaven Núria, Teto i Jose Carlos; què gràcies a un
amic d’ells ens em pogut quedar en un lloc paradisíac aquestos dies, MOLTES GRÀCIES
per tot el que heu fet.
Divendres un poc caòtic i sense parar. Primer a per Núria i Jose Carlos a l’aeroport.
Després a pel dorsal a La Santa, un complex turístic i esportiu impressionant,
i seguidament a deixar la bicicleta i tots els materials on vaig quedar en
Claudio (de Carcaixent) per tal de quedar amb ell per a l’endemà i amb Gema (la
dona) què passaria el dia del IRONMAN amb Tere.
El dissabte a les 04:50h el despertador. Desdejunem i se’n anem a ultimar
els detalls. Allí em trobe amb Claudio i Paco. Tot apunt i se’n anem cap a l’eixida
Claudio i jo, Paco ja ha desaparegut i estarà a primera línia. Sort per a tots
i MOOOOOOCCC, per fi comencem el què em estat esperant tant de temps, ara toca
gaudir.
Eixida a la australiana (tots a una) i 2 voltes de 1,9km per tal de
completar els 3,8km què conformen la primera part de l’IRONMAN. Intente no
clavar-me al mogolló i anar més tranquil, encara què molts pensen el mateix què
jo. Decideixc anar tranquil i disfrutar de la prova, no portaré ni rellotge ni
contakilòmetres durant tota la prova, vullc gaudir al màxim del paisatge i la
gent.
Quan acabe la primera volt eixim a un triangle a la platja i veig als
nostres. Valla tela, què emocionant. Jose Carlos i Teto xillant-me com si no
estagueren bé, i Núria amb una pancarta amb el meu nom. Dels crits què varen
pegar inclús digueren el meu nom per megafonia. Açò em fa afrontar la segona
volta amb una sonrisa en la boca i una alegria molt gran. La segona volta un
poc més tranquil·la, veient algun gorro, peixets i, això d’ahi baix què és??...
Ah, un tio gravant-nos vaig l’aigua.
Acabe la natació amb un molt bon temps de 01h 07’ 26’’, la gent què tenia
el GPS diu què al final van ser 4,2km, per tan el temps encara seria millor.
Molt bones sensacions i temps per a nadar tranquil, el què vol dir què els
entrenaments què ens està fent Paco durant aquestos dos anys funcionen i molt.
Transició i a per la bici. Què feu ací?? Teto, Núria i Jose Carlos al
tindre passes de premsa podien estar per on volien i van estar dins la zona de
transició. Què ganes de parlar amb gent de casa, animant-me, donant-me referències
e informant-me de Paco. Què bé, li ha eixit bé la natació i ja em porta més de
10 minuts. Els tres em porten en volandes fins què comence la bici. 182,5km per
davant per un trajecte què va ser... com esperàvem, dur.
El paisatge és impressionant. Ple de volcans, sobretot en la zona del Parc
Natural de Timanfaya, on encara es poden veure les colades de lava i pots
imaginar-te la magnitud i la virulència què pot tindre una erupció volcànica.
Zona plana no hi ha cap. O vas cap amunt o cap avall, però la major part del
trajecte en aire en contra o lateral. El terreny és molt trencacames no deixant-he
recuperar en cap moment, amb pendents molt pronunciades. I les carreteres,
puff, puff, puff. Hi ha molts kilòmetres on l’asfalt és molt, molt roín.
Tot i això la bicicleta es fa prou agradable per les vistes i sobretot pels
animadors Teto, Núria i Jose Carlos, als quals s’uní Amparo, què anaven parant
en alguns punts del trajecte amb el cotxe per tal d’animar-nos. A falta de 20km
de bici em pregunten si em fa falta algo per a l’avituallament personal en la
marató i els dic què no, però ho pense bé i ja tinc fam. Les barretes i els
gels no van mal, però tinc ganes de menjar algo sòlid i els demane un sandvitx
i una Coca-Colaaaaa, per a veure si recupere un poc. Al kilòmetre 90 ja li
haguera pegat una patada a la bici, però finalment arribe a la transició amb un
temps de 06h 30’ 35’’, una hora més què l’any passat en Roth i 23 minuts més
que a Niza, el que vol dir la duresa d’aquest IRONMAN.
En la segona transició deixe la bici i ja estan allí els tres magnífics
esperant-me. Tenia ganes d’arribar, ja que tenia ganes d’anar al bany des de
feia més d’1 hora, però ací no hi ha cap vegetació per amagar-te darrere. Entre
al bany dedicant-li-ho a Dani i... un minut, dos minuts, tres minuts... i rés,
quin despago, jejeje.
Ara a per la marató. Fa molts mesos que no he corregut més de 2 hores i no
se com eixirà. Espere què les tirades llargues per al ultra trail ixquen ací. I
el sandvitx?? Em diuen què el tenen demanat però què m’el donaran després. Noooo
(pense), el necesite ara i la primera volta té quasi 20km. Em resigne i cap avant,
però al km 4... és un pardal... és un avió... és Supercoco... NOO, és Super
Carlos. Correguent 4km com si no estaguera bé per portar-me el sandvitx, què
alegria. M’ho dona i era l’enveja de tots. Imagineu-se a tots els què venien ja
de fer alguna de les voltes i vorem a mi amb una rialla d’orella a orella
caminant i menjant-me un sandvitx i una Coca-cola de mig litre a les mans, i
millor encara, saber què era tot per a mí.
El circuit de la marató era dur, amb continues pujades i baixades i molt d’aire,
a l’anada en contra i a la tornada lateral. Cap al kilòmetre 7 em creue amb Paco, ell va per el 14, què
alegria, va molt bé i m’anima amb tot el què té, jo comence a passar-ho mal i
encara em queda tot per davant. Els kilòmetres posteriors varen ser un calvari
per a mi. Anava corrent, però les sensacions eren molt males i no parava de
pensar amb el què em quedava. Poc després del kilòmetre 12 veig a Claudio, li
porte uns 4 kilòmetres però el veig molt bé i jo cada vegada vaig pitjor.
Comence a pensar amb el futur què m’espera (??) i açò m’ajuda una mica. Però l’arma
secreta estava esperant-me prop de la volta en meta. Allí estaven tots altra
vegada, però ara també veig a Tere i a Moises. Què alegria, no podeu
imaginar-vos en eixos moments veure-vos al vostre fill anar corrent cap a
vosaltres cridant Papi, Papi, i no poder ni casi acajar-te per a pegar-li una
abraçada i un bes. Aquesta arma secreta me la digue un dia Jose Rios, i de
veritat què és la millor que hi ha, d’ací cap al final vaig inclús casi gaudir
dels 23 kilòmetres que em quedaven.
Continue les dos voltes què em queden amb la meua tàctica, avituallament a
peu més un minut després d’ell per a què no em pegue mal tot el líquid què
prenc, ja què la calor va ser molt forta.
Durant aquestes voltes em creue més vegades amb Paco i Claudio. Paco ja
esta trencat però l’anime amb totes les forces què em queden. El mateix amb
Claudio què ha falta de d’uns 7 kilòmetres ja no pot més, però açò hi ha que
acabar-ho. Jo continue amb la meua tàctica i corrent. L’última volta què ens
creuem Paco em porta uns 2,5km i vaig recuperant-li molt depressa, però aquesta
carrera no era la meua, la meua finalitat era acabar i gaudir. Al final em
tragué uns 12 minuts.
Vaig gaudir i patir molt, però després de 4h 40’ 28’’ acabe la marató, la
més dura de les tres que he fet als Ironmans. I allí prop de la línia de
Finisher estaven esperant-me Tere i Moises. Què alegria, altra vegada o em
aconseguit tots tres, som FINISHER’s. I com no allí estaven esperant-nos
Amparo, Teto, Núria i Jose Carlos; els nostres àngels durant tota la prova i al
acabar-la.
Temps final: 12h 35’ 10’’
Posició categoria: 128
Posició general: 696 (d’uns quasi 1800 participants)
L’anècdota va estar al sopar d’entrega de premis on varem acudir. Puja al
pòdium el guanyador del grup d’edat de 60 a 65 anys i li dic a Paco: Je a veure
quin temps a fet i si podrem guanyar algun dia nosaltres i anar a Hawaii. El
temps és... ens ha tres 2 hores, jajajajaja. Bé, decidirem anar a fer-nos un
altra cervesa, jejejeje. I l’altra anècdota és la foto què ens vàrem fer amb el
guanyador del IRONMAN en la categoria de 70 a 74 anys, això si què té mèrit.
I l’any què bé què?? Prompte ho decidirem, jejeje.
Gràcies a tots els què m’animeu i esteu sempre al meu costat.
-Cuales las blancas o las negras?
A esmorçar i a canviar-se, i va pujant el nervioset. Neoprè si o no? Jo si
segur, uns que no està gelà altres que si , a mi em pareix massa fresca, tots
neoprè i au,i en uns minutets eixida, las blancas o las negras? Tenim gent que a
vingut a vore-ho del poble, o siga afició, ultres supporters, grácies a ells
tambè, Vane, Miriam, Vicent i Bou, que encara ens han tirat alguna que altra foto.
Algú porta rellotge? no padre, bè, a sensacions tots juntets. Ale sona el pito i
cap a l´aigua, i pense qui me mana a mí lo vé que estaria jo eixint a fer els
meus 10 km de running a la fresqueta i ja estaria fins i tot dutxaet. A per ell.
Primera boia, i algú que s´equivoca i gira, yeeee que es per l´altra, animooo!!!. Eixim prou bè de la natació, clar no portem rellotge, jejejej, més supporters, ara
són els meus amics que han vingut a vore com patisc, no animar-me, que va,
gràcies també, entrem a boxes i una veu experta com es la de Mario diu: cadascú
per el seu carril agafar la bici, tu saps quin es el teu? jo tampoc, pues
enfront d´ell crec. Transició feta i a les 2 rodes. Que mal de cames, i com van
tots, açò no es lo meu, lo tranquilet que vaig jo a comprar el pa en la bici...A
partir de la volta 3/4 pareix que les cames vagen funcionant ja ho porte
millor, aixina fins el final. Últim segment, arribada a boxes, corredores i a per
ell, tots juntets, molt tranquils a acabar-lo i ja està. Primer fet i en ganes
de que vinga el pròxim, que ja serà més duret per què serà individual. Me feia
més mal la boca de riurem que les cames, serà bonico això...
