Moltes són les coses què em venen a la ment abans de contar-vos la meua experiència al Ironman de Niza el passat 27 de juny de 2010. Però dos estan per damunt de totes.
La primera és el greu i desafortunat accident que vaig sofrir l’any passat, i que a hores d’ara, amb molta paciència i recuperació pareix que vagen passant les seues consecuències. M’ha fet canviar moltes coses a la meua vida i amb els demés. Aquell cable no era el que volia que em tiraren en aquesta vida.
La segona, la alegria, el primer fill de Tere i meu. Què dir-vos d’açò, és tan bonic. La vida la veus d’un altra manera, et canvia si, però personalment crec que per a millor, a mi em fa estar sempre més feliç i content al costat dels meus.
Bé, aquesta bogeria d’afrontar un Ironman començà després del Home de Ferro de Eivissa on participarem Feli i jo. Després de finalitzar pensarem que podríem pegar una passa més endavant i preparar la distància més llarga oficial que hi ha en triatló, el Ironman: 3,8km de natació, 180km de bicicleta i 42,2km carrera a peu.
La cita elegida va ser el de Calella (Barcelona) l’any passat. Feli si que el va poder fer, amb un magnífic resultat, però jo em vaig tindre que resignar a anar a animar-los (Jose, Fede i Dani participaven també per relleusper relleus) el màxim possible. Però eixe dia ja vaig dir que en el 2010 feia el meu debut.
El Ironman elegit fou Niza. Es considerat un dels més durs, ja que hi ha que afrontar 5 ports de muntanya, un d’ells de 21km, en el segment de ciclisme. Però això encara m’animava més, ja què és la disciplina en la qual més gaudeixc.
Al Ironman m’acompanyaren la meua dona Tere, ma Mare, la meua sogra, i com no, el meu menut Moises, què des què vaig nàixer li vaig comprar l’equipació del València CF per a entrar amb mi en la línea de meta de Niza.
El muntatge per aquest esdeveniment és innimaginable. Vàrem ser 2800 els participants, provinents de més de 60 països, dels quals Espanya era el segon en número d’inscrits.
El dia de la prova el despertador sonà a les 4:00h, per tal de desdejunar. A les 5:00h jo i ma mare ens dirigirem a la zona de transició per tal de verificar la bicicleta, que vàrem deixar el dia anterior juntament amb la borsa del material de ciclisme i la de la carrera a peu. A les 6:00h a posar-se el neopré, un beset a la mare, a Tere i a Moises, ja que l’eixida era a les 6:30h.
La natació, constava d’un circuit de dos voltes, una de 2,4km, després de la qual eixíem a la platja, per tornar a entrar a l’aigua per a la segona volta de 1,4km. L’eixida del Ironman de Niza és a la Astraliana (ho podeu veure en http://www.youtube.com/watch?v=R8E3ucKLK0I) tots els 2800 junts a nadar en una sola eixida. La natació, encara que amb molta gent, va ser un segment fàcil, però les patades i colzades van ser moltes. Al meu nas li pegaren una colzada que vaig parar per veure si tenia sang, i a hores d’ara encara me’l note. Temps total 1h 17min 05seg. Després de la transició ja venia una de les parts clau del Ironman, el segment de ciclisme. 180 km amb 7 ports de muntanya. Els més importants un de 21km, un de 4,2km i altre de 7km; amb rampes que en algun moment superaren el 20%. En total varen ser 1956m de desnivell positiu, el que dona una visió de lo dur què va ser el segment. Les sensacions d’alt la bicicleta varen ser molt bones, i em va permetre fer un excepcional parcial de 6h 7min 26 seg, a una mitja de 29,4 k/h durant els 180km. Mitjana que no vaig poder superar pels últims 20km que varen ser amb aire en contra i la relaxació dels kilòmetres finals per tal de preparar-me per a la marató.Deixe la bicicleta i ara, una marató, 42,2km. Per a mi era la primera i no sabia el què podia passar. Ja portava més de 7 hores i mitja en ple esforç. El circuit constava de 4 voltes de 10,5km aproximadament. Vaig començar a un molt bon ritme de 5’40” el kilòmetre, però el meu cos aguantà fins el km 15. A partir de ahí començà la marató psicològica. Jo sabia que ja no podia córrer fins el final i què començava a caminar. Però això no em lleva l’ànim. Si que s’escapava la marca que m’havia plantejat, però en aquesta prova es impossible planificar ningun temps, ja que són un total de 226km en els quals poden passar-te moltes coses. Faltaven 27 km i vaig començar a plantejar-me reptes més menuts. Córrer 5 minuts seguits, córrer fins el pròxim avituallament. Van ser uns kilometres molt durs, que fins i tot ara escrivint-ho m’emocionen. És molt el patiment en veure que no pots córrer, però què tens que arribar a meta per què allí estan els teus. No els pots defraudar i pensant amb ells traus forces d’on no hi ha per seguir.
I de repent el arc de Finish Line, se què em queden 200m per a aconseguir el meu repte. Em pose a plorar i em costa respirar, he patit moltíssim però estic apunt de aconseguir-ho. De repent ma mare, que em diu que Tere i Moises estan a l’altra banda de la grada esperant-me. Quan els veig ixen a la moqueta per tal de acompanyar-me en els últims metres. Agafe a Moises que va vestit del València CF, com no tenim que mostrar a tots de la terreta d’on venim, i sa mare de Tere fent-nos fotos a l’altra banda també plorant.
Després de 5h 19min 04 seg aconseguixc acabar la marató i el meu primer Ironman amb un temps total de 12h 59min 23seg.
Són moltes les persones que m’han ajudat per a finalitzar aquesta prova i les quals tenen que saber que sense elles no ho haguera pogut fer. Primerament la meua família, amb la meua dona Tere i el meu fill Moises, que han tingut què aguantar els llargs entrenaments que he tingut que fer. I com no els meus companys del Club Triatló Guadassuar, que sempre que estem junts em contagien l’alegria i la dedicació a aquest esport. També tinc que agrair moltíssim als meus companys de kilómetres del Club Ciclista Guadassuar. No vaig a nombrar-vos un a un, però amb aquestos anys que porte amb vosaltres meu ensenyat moltíssimes coses. I la més important, el companyerisme i bon ambient que hi ha. Gràcies pels vostres consells, els ànims i la dedicació que li feu al vostre esport. I també a tots els corredors a peu del poble, siguen del Club d’Atletisme, de al trot o qualsevol. Amb molts de vosaltres he compartit kilomentres d’entrenament, i de rialles que fan més fàcil aquesta vida.
I per finalitzar agrair a l’Ajuntament tota l’ajuda que ens presta, així com als patrocinadors del club i als meus personals Plantes Moises i la rova esportiva Flower.
I ara què? A finals d’octubre s’en anem a partcipar membres del club a Eivissa a l’Home de Ferro, inclòs aquest any dintre de les Series Mundials de Triatló; i l’any que bé a Roth a pel meu segon Ironman i el primer d’algun company més que m’acompanyarà.
Gràcies a tots,
(polsant sobre la imatge podreu veure totes les fotos del Ironman de Niza 2010)
